Tour privat pel Born i la Ciutadella amb guia oficial

Construït per Josep Vilaseca i Casanovas el 1888 com a porta principal de l’Exposició Universal de Barcelona. L’arc no commemora cap victòria militar: és un aparador de la burgesia industrial catalana davant d’Europa, aixecat en maó vist àrab-mudèjar quan el Modernisme començava a agafar forma a pocs metres. El fris de la llinda representa Barcelona rebent les nacions del món, amb els escuts de totes les províncies espanyoles a la cornisa. Un gest polític a més d’arquitectònic.

El parc ocupa el solar de la ciutadella militar que Felip V va ordenar construir entre 1716 i 1728, immediatament després de la derrota de Barcelona a la Guerra de Successió espanyola. Per aixecar la fortalesa es va enderrocar el barri de la Ribera —unes mil cases— i els seus habitants van ser desallotjats per decret. Durant 150 anys, la ciutadella va ser el símbol físic de la repressió borbònica sobre la ciutat. Barcelona la va reclamar durant dècades: finalment l’Estat va cedir el solar a la ciutat el 1869, i l’arquitecte Josep Fontserè va rebre l’encàrrec de convertir-lo en parc públic. L’Exposició Universal de 1888 va acabar de transformar-lo.

La cascada del parc, dissenyada per Fontserè a partir de 1875 i inaugurada el 1888, és un dels primers treballs documentats d’Antoni Gaudí: va col·laborar en el projecte com a estudiant d’Arquitectura, calculant els dipòsits d’aigua i els elements ornamentals. La influència de la Fontana di Trevi de Roma és explícita — Fontserè l’havia estudiada en el seu viatge a Itàlia. El guia assenyala els detalls que anticipen el llenguatge plàstic que Gaudí desenvoluparia en les dècades següents.

Instal·lat a l’antic Arsenal de la Ciutadella, l’edifici més imponent de la fortalesa militar borbònica, construït entre 1727 i 1731 per emmagatzemar armes i munició. Quan l’Estat va cedir el solar a la ciutat el 1869, l’Arsenal va passar a ser Palau Reial i després seu del Parlament de Catalunya, restaurat el 1977. L’elecció té una lògica històrica directa: el mateix edifici que va servir per controlar Barcelona durant 150 anys acull avui la institució que representa l’autonomia catalana.

El mercat, construït entre 1874 i 1876 segons el projecte de Josep Fontserè, va ser durant dècades el mercat de proveïments més gran de Barcelona. Tancat el 1971 per obsolescència, el seu enderroc estava previst per a construir una biblioteca. El 2001, durant les obres d’excavació, van aparèixer les restes del barri de la Ribera arrasat el 1714: carrers, cases, pous i estris del moment exacte de l’enderroc borbònic. La troballa va paralitzar el projecte de biblioteca i va convertir l’edifici en el Centre Cultural El Born, inaugurat el 2013. El subsol visible des de la planta superior del mercat és l’únic testimoni arqueològic in situ de la Barcelona anterior a la Guerra de Successió.

El mercat de Santa Caterina, rehabilitat el 2005 per Enric Miralles i Benedetta Tagliabue, ocupa el solar de l’antic Convent de Santa Caterina —el primer convent gòtic construït a la Corona d’Aragó, fundat el 1223 i demolit el 1837. La coberta de ceràmica ondulada, amb les seves 325.000 peces en 67 tonalitats diferents, és un dels elements arquitectònics contemporanis més singulars de Barcelona. Sota el mercat es conserven restes arqueològiques del convent original, visibles a través d’un panell de vidre a l’interior.

Pablo Ruiz Picasso va arribar a Barcelona el 1895, amb 13 anys, quan el seu pare va obtenir una plaça de professor a l’Escola de Belles Arts de la Llotja. La família es va instal·lar al carrer de la Mercè, a pocs metres del Born. El seu primer taller propi va ser al carrer de la Plata — allà va pintar, amb 15 anys, Ciència i Caritat (1897), avui al Museu Picasso. El guia recorre els espais del període de formació de l’artista: els Quatre Gats — el cafè-cabaret modernista del carrer de Montsió on va exposar per primera vegada el 1900 — i els carrers del Casc Antic que apareixen en les seves primeres obres. El Museu Picasso de Barcelona, instal·lat des del 1963 en cinc palaus medievals del carrer de Montcada, conserva la col·lecció més important de la seva obra primerenca.

Fundat el 1309 per l’orde agustinià, el convent va ser clausurat durant la desamortització de Mendizábal el 1835. La seva història té un episodi específicament lligat al 1714: quan la ciutadella borbònica va arrasar el barri de la Ribera, els barcelonins van traslladar l’arxiu municipal al Convent de Sant Agustí per preservar-lo de la demolició. Durant dècades va ser caserna, escola i seu de diverses institucions municipals. Avui funciona com a espai cultural de l’Ajuntament de Barcelona. El guia explica el paper del convent com a contenidor de la memòria de la ciutat en els seus moments més crítics.

Construït entre 1905 i 1908 per Lluís Domènech i Montaner per acollir l’Orfeó Català, el Palau és l’únic auditori modernista del món i Patrimoni de la Humanitat des de 1997, juntament amb l’Hospital de Sant Pau del mateix arquitecte. La façana exterior concentra una densitat escultòrica i cromàtica sense precedents en l’arquitectura de la seva època: busts de Bach, Beethoven, Palestrina i Clavé, mosaics de Lluís Bru i el grup escultòric de La Cançó Popular Catalana de Miquel Blay. L’interior —no inclòs en el recorregut exterior, però visible en detall si el grup ho sol·licita en la reserva— té una claraboia de vitralls de més de tres tones signada per Antoni Rigalt, la més gran del món en la seva tipologia. El guia explica la relació de l’edifici amb el moviment de la Renaixença catalana i amb el projecte polític i cultural que el va impulsar.