Tour privat per Montjuïc amb guia oficial

El punt de partida no és un monument: és una cicatriu. Les tres xemeneies que donen nom al parc van pertànyer a la central tèrmica de la Barceloneta, construïda el 1899 per proveir d’electricitat els primers tramvies de la ciutat. Durant dècades, el litoral de Montjuïc va ser un espai industrial — drassanes, magatzems, dipòsits— que va funcionar com a barrera entre el mar i la muntanya. El guia situa el punt de partida en aquest context: la Barcelona que treballava de cara al port, invisible per als visitants que només veien el Barri Gòtic.

La primera terrassa amb vistes al port i al litoral mediterrani. Des d’aquí es llegeix el traçat del Port Olímpic —construït per als Jocs del 92 sobre allò que abans era la desembocadura industrial del litoral— i la línia de costa que Barcelona va recuperar per als ciutadans en aquest mateix procés. El guia explica la transformació urbanística que els Jocs van imposar a la ciutat i per què Barcelona avui és una ciutat de cara al mar quan durant segles li havia donat l’esquena.

El jardí més desconegut de Montjuïc i un dels més singulars de Barcelona. El va dissenyar Jean-Claude Nicolas Forestier el 1920 — el mateix paisatgista que va reformar els Champs-Élysées de París i va traçar el Parc de Maria Lluïsa de Sevilla — per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona per a l’Exposició Internacional de 1929. Forestier va prendre com a referència els jardins nassaresos de l’Alhambra: terrassa escalinates d’aigua, pèrgoles de pedra i fonts que funcionen per gravetat sense cap mecanisme de bombament. El guia explica la lògica hidràulica del disseny i la relació entre els jardins i l?operació urbanística de l?Exposició, que va transformar el vessant sencer de Montjuïc en un espai representatiu.

La fortalesa que avui és un dels miradors més fotografiats de Barcelona va ser durant tres segles una amenaça permanent sobre la ciutat. Felip V la va ampliar després de la Guerra de Successió del 1714 no per defensar Barcelona de l’exterior, sinó per controlar la pròpia ciutat des de dalt: els seus canons apuntaven cap al nucli urbà. El castell va ser presidi polític fins al 1960: aquí van ser executats Lluís Companys el 1940 —president de la Generalitat de Catalunya, afusellat per ordre de Franco— i centenars de republicans després de la guerra. El guia recorre els baluards exteriors i explica la història de la fortalesa des de la primera construcció al segle XVII fins a la cessió a l’Ajuntament de Barcelona el 2007.

El complex construït per als Jocs Olímpics de Barcelona 1992. L’Estadi, inaugurat el 1929 per a l’Exposició Internacional i reformat per als Jocs, va ser l’escenari de la cerimònia inaugural del 25 de juliol i de les proves d’atletisme on Espanya va aconseguir les primeres medalles olímpiques a la pista. El guia explica el pla urbanístic que els Jocs van engegar: la Vila Olímpica, el sanejament del Poblenou industrial i l’obertura del litoral. El Palau Sant Jordi, dissenyat per Arata Isozaki i inaugurat el 1990, té una coberta d’acer i alumini muntada sencera a terra i hissada fins als 45 metres d’alçada en una sola operació.

El Palau Nacional va ser construït com a seu central de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, una operació d’imatge dissenyada per la dictadura de Primo de Rivera per mostrar al món una Espanya moderna i pròspera. L’edifici, d’estil neobarroc amb una cúpula central de 57 metres d’alçada, acull des del 1934 la col·lecció d’art romànic més important del món: més de 21.000 obres procedents d’esglésies pirinenques catalanes, rescatades a principis del segle XX per un equip de tècnics de la Junta de Museus que va desprendre els frescos dels arbres dels . El guia explica l’origen de la col·lecció —el saqueig controlat que fou, paradoxalment, un acte de preservació— i la història política de l’edifici des del 1929 fins a l’actualitat.

El punt final del recorregut tanca la perspectiva monumental de Montjuïc cap a la ciutat. La Font Màgica, projectada per l’enginyer Carles Buïgas per a l’Exposició del 1929, té un sistema hidràulic de 3.620 filtres capaç d’elevar l’aigua fins a 52 metres d’alçada. El guia explica la lògica urbanística de l’eix format per l’Avinguda de la Reina Maria Cristina, el Pavelló Mies van der Rohe —construït també per a l’Exposició del 29 i reconstruït el 1986 sobre els plànols originals— i les Torres Venecianes que flanquegen l’entrada a l’avinguda des de la Plaça Espanya.