Tour privat per la música a Barcelona amb guia oficial

El punt de partida no és aleatori: l’arc, construït el 1888 per Josep Vilaseca i Casanovas com a accés principal a l’Exposició Universal, va ser també l’escenari de les primeres grans concentracions d’orfeonistes catalans. El moviment coral del segle XIX — la Renaixença musical — té aquí un dels seus moments fundacionals: milers de cantaires congregats davant d’un arc de maó vermell que Barcelona va aixecar en quatre anys per demostrar al món que era una ciutat moderna. El guia situa aquest moment i explica per què la música coral va ser políticament inseparable del catalanisme cultural.

L’edifici més important del Modernisme després de la Sagrada Família i l’únic de la ciutat que Domènech i Montaner va concebre com a sala de concerts des dels ciments. La Societat Coral Orfeó Català el va encarregar el 1904 per reemplaçar la sala del carrer Jonqueres on l’Orfeó actuava des de la seva fundació el 1891. En dos anys i vuit mesos d’obres — entre 1905 i 1908 — Domènech va projectar una sala sense columnes interiors, amb una cúpula invertida de vidre emplomat de 2.000 peces de colors, un escenari emmarcat per les muses de la música popular catalana a l’esquerra i les de la música clàssica universal a la dreta, i una façana exterior on el modernisme ceràmic de Lluís Bru i Mario Maragliano assoleix el seu punt més dens. El guia recorre la façana exterior i explica la iconografia completa — el bust de Beethoven, els orfeonistes, el fris de les setze muses — amb el detall que només permet un recorregut privat.

Un dels carrers més estrets i més ben conservats del nucli medieval. Des del segle XVI va acollir impressors i llibreters; al XIX, els cafès i salons de tertúlia literària i musical on la burgesia barcelonina debatia sobre òpera italiana versus sarsuela espanyola, sobre Verdi versus Barbieri. El guia reconstrueix aquesta polèmica que va dividir culturalment la societat barcelonina durant dècades i que té aquí un escenari concret.

El passeig més famós de Barcelona va ser durant més d’un segle l’eix de la vida musical de la ciutat: cafès amb orquestra, venedors de llibrets, aficionats a l’òpera que discutien sobre soprano i tenor mentre passejaven. Al centre del recorregut, el Gran Teatre del Liceu, inaugurat el 1847, va ser des de la seva obertura el segon teatre d’òpera més gran d’Europa per aforament — 3.500 localitats — i el més important de la península Ibèrica durant tota la segona meitat del segle XIX. El guia explica l’incendi de 1861, la reconstrucció en dos anys, l’atemptat anarquista de 1893 — una bomba llançada des del galliner durant una representació de Guillem Tell que va matar 20 persones — i el segon incendi de 1994, que va destruir l’escenari i la platea sense afectar ni el vestíbul ni les llotges. El Liceu actual és la reconstrucció inaugurada el 1999.

El barri situat a l’esquerra de la Rambla va ser durant el segle XIX i la primera meitat del XX el centre de la música popular urbana de Barcelona: cafès cantants amb flamenc, varietats i cançons populars en locals que ocupaven les plantes baixes dels edificis de veïns. El guia recorre els carrers on es trobaven els locals més coneguts i explica la convivència — i la tensió — entre la música culta del Liceu i la música popular del Raval, separats per tot just cent metres de la Rambla.

L’avinguda va ser durant gairebé mig segle — de 1894 a 1939 — el centre de l’espectacle popular de Catalunya. El nom ve del seu paral·lelisme exacte amb el paral·lel 41° 22′ de latitud nord. En el seu traçat van arribar a conviure alhora més de quaranta teatres, cabarets, cafès cantants i sales de varietats: el Teatre Arnau, el Teatre Apol·lo, l’Edén Concert, el Teatre Victòria, el Molino. El guia reconstrueix l’ambient d’aquella avinguda — cuplets, nits bohèmies, artistes com Raquel Meller i La Bella Dorita — i explica per què el franquisme la va deixar progressivament buida a partir de 1939, i per què alguns d’aquests locals, com el Teatre Apol·lo, segueixen dempeus.